EL POU DELS DESITJOS

    Alicia ens va regalar per al seu aniversari el meravellós llibre Historias de ratones, on Arnold Lobel va fer una recopilació de set meravellosos contes, què normalment es llig en Primària perquè la presència del text és superior a la del dibuix. Les situacions que crea són com xicotets impactes surrealistes que es resumixen en poquetes paraules. 

  Ja és la segona setmana que el treballem al nostre taller de gèneres textuals (i encara ho farem una setamana més), però vull destacar avui l'activitat que he preparat per a El pozo de los deseos. 

  Vet ací el conte, la lectura del qual hem fet en llengua castellana: 

  Una vez una ratita encontró un pozo de los deseos.

  “Ahora podré conseguir todo lo que quiera” – exclamó. Tiró una moneda al pozo y formuló un deseo.

  “¡Ay!” – dijo el pozo. Al día siguiente la ratita volvió al pozo.Tiró una moneda al pozo y formuló un deseo.

  “¡Ay!” – dijo el pozo.Al día siguiente la ratita volvió otra vez.Tiró una moneda al pozo.

  “Me gustaría que este pozo no dijese ¡ay!” – dijo.

  “¡Ay! – dijo el pozo – Me haces daño. No lo vuelvas a hacer

  “¿Qué haré?” – dijo la ratita llorando -. “¡Así, mis deseos nunca se harán realidad!”

   La ratita corrió a casa. Cogió la almohada de su cama.

  “Quizá esto sirva” – dijo la ratita, y volvió corriendo al pozo. La ratita tiró la almohada al pozo. Luego tiró una moneda al pozo y formuló un deseo.

  “¡Ah!, ¡qué diferencia!” –  dijo al pozo.

  “¡Bien! – dijo la ratita

  “Ahora puedo empezar a pedir.”

  Después de este día la ratita formuló muchos deseos junto al pozo. Y todos se le cumplieron.

  Per a treballar-ho volia abordar el tema dels desitjos i m'ha eixit una activitat prou redona. 

  

  En un saquet he ficat unes "monedes", cadascuna amb un desig; alguns d'ells eren meterials (una corona, diners, una tablet) i altres feien referència a emocions, estats d'ànim o situacions familiars (que no em pegue ningú, ser ric, ser feliç, que els meus pares s'estimen, que el meu papà tinga treball). Cadascú ha agafat un de forma aleatòria, els hem llegit i s'ha produït allò que jo pretenia: hi havia alguns que no estaven satisfets amb el seu desig; inclús alguns què m'han dit que estaven satisfets, quan han escoltat el desig d'un altre company, han canviat d'opinió. 

  En ixe moment calia negociar i s'han produït coses curioses i altres de molt emocionants. 

       

* Aaron, ha canviat "1 €" pel desig "Que ningú me pegue". Té clares les seves prioritats.

* Jordi no estava satisfet amb el seu desig "Un treball per a la mamà" i ningú se l'ha volgut canviar perquè tots deien que sa mare ja treballava prou. 

* Raül Gascó tenia un desig molt dolç, "100 €" i molts volien el seu desig, però no hi ha hagut manera. Jo li oferia canviar-lo per "Ser molt feliç" o "Un amic" però ha escollit els diners. No obstant, a la fitxa ha opinat que, si haguera pogut canviar, només ho haguera fet "Ser ric". 

* A Alicia li ha tocat "Un germà" però com ja té un o ha canviat per "Ser molt feliç" i estava molt satisfeta. 

* Vicent ha dubtat en tota la sessió perquè el seu desig "Ser molt intel·ligent" no li pareixia que servira per a molt. Finalment ho canviat per "1 €". Molt mala elecció!

* Alejandro Maline estava molt feliç amb el seu desig "Una germana" i no ho ha volgut canviar per res del món, al igual que Alba i Carmen, però aquestes amb "Una corona" i "Molts joguets".

* Lucia ha dubtat molt amb el seu desig "Ser molt feliç". Ella volia canviar-lo per "Ser molt ric" però ningú li ha volgut donar. Dani Cardona ho tenia clar, el seu "Ser molt feliç" era un molt bon desig.

* Lucas ha aconseguit canviar el seu "Un amic" per "Que el meu germà no em pegue". Diu que està fart! 

* A Alejandro Fernàndez el seu "Ser molt ric" no li feia falta, segons ells, perquè ell ja és ric, així que li han canviat per una "Tablet".

* Raül Arnau estava molt feliç amb el seu desig perquè li solucionaria un dels seus majors problemes personals. Per discreció no vaig a anomenar-lo. 

* Aitana no ha pogut aconseguir "Una germana" i s'ha hagut de conformar amb "Una amiga".

* Però pot ser el més emocionant ha estat Daniel Escudero, qui ha demostrat tindre un gran cor quan ha canviat "Ser molt ric" per "Un treball per a papà". Enorme!

Després hem reflexionant al voltant de tot açò i hem fet la fitxa corresponent, però les conclusions serà millor que vos les conten ells. 

Més de 10!

  Avui, al taller de matemàtiques, hem reprès el taulell del Dinotren de l'any anterior però li hem afegit un nou nivell de dificultat. Les normes bàsiques són les mateixes: cadascun té una fitxa i, per torns, tiren els daus fins que guanya qui arriba primer a la meta. No obstant, ara els daus anaven a ser de números, incloent el 6. D'aquesta manera els force a fer una suma de forma mental o amb els dits però amb una barrera important: si ens passem de 10 ens falten dits per a contar. 

  Ha estat molt interessant veure les estratègies (quasi tants com xiquets) que ha utilitzat cadascú per tal d'aclarir-se i resoldre el problema. Algunes d'elles les he gravat en vídeo. Fixeu-vos bé i després feu la prova en casa 

  1. Dos xiquetes només ho feien de forma mental i de forma perfecta.

  2. Raül G tenia marcat a la memòria les dos quantitats (6 i 6) i no ha presentat cap problema quan ha passat de 10. Conta amb els dits només per cerciorar-se que fa l'operació perfecta. 3 xiquets més han fet mateix. 

  3. Aitana ha operat de forma diferent. Les dos quantitats també les tenia marcades a la memòria perfectament (6 i 5) però quan ha contat amb els dits ha posat 6 primer, s'ha parat a pensar, ha posat 4 dit i, com li faltava només 1, l'ha afegit a la quantitat resultant. 4 xiquets més han seguit aquest procediment.

  4. Jordi, per exemple, quan s'ha donat compte que li faltava 1 per a fer 11 (6 i 5) s'ha tocat el nas com a element substitutiu del dit que li faltava. 

  5. Altres han contat primer 6, han retingut ixe número i han començat a afegir amb els dits un a un fins trencar la posició de 6 inicial (set, huit, nou, deu... torne a començar amb l'altra mà... onze). 

  6. Hi ha hagut també han necessitat ajuda perquè, o bé es perden perquè la quantitat no la tenen ben assolida o no sabien com resoldre el problema. 

  Continuarem treballant-lo però seria interessant que ho treballareu en casa. Quan jugueu al parxís o a la oca, gasteu dos daus de números en lloc de puntets i investigueu les seves estratègies.   

CAIGUDA LLIURE: LA GRAVETAT

 Una de les poquetes coses de l'assignatura de Física i Química de l'institut que recorde (no per culpa de la meva fantàstica professora) és aquesta experiència física al voltant de la gravetat.   Hem col·locat materials amb diverses formes, grandàries i pesos a la taula i hem provat a deixar-los caure a la mateixa vegada; el joc consistia en dir prèviament què pensaven que arribaria primer i a veure qui encertava. D'aquesta manera hem llançat plomes, globus, pilotes, boles de paper i de ping-pong, llibres i llapisseres. Així hem comprovat que si les coses tenen el mateix pes i forma diferent, caurà primer aquella que oferisca menys fregament (la ploma mai). Hem observat també que les formes redones cauen primer que d'altres i que una cosa que pesa menys, però amb una forma adequada, cau primer o al mateix temps que una altra que pesa més. Alicia i Jordi han sigut avui els més desperts en raonar perquè dos esferes, una més pesada i un altra més lleugera, arribaben a l'hora: perquè la gravetat funciona igual per a tots. Per a tindre 5 anys, no està gens malament aquest raonament. A més, encara s'enrecordaven que va haber un home que li va caure una poma al cap i se li va ocórrer tot açò de la gravetat: sir Isaac Newton (alguns pensaven que era Avel·lí Corma).

  Com a introducció a la lei de la gravitació universal no està gens mal. La resta ho deixarem per a quan arriben a l'institut. Ací teniu la fitxa on hem reflectit el resultat del nostre experiment. 

  Amb açò done per tancat el bloc de gravetat. La setmana següent, tornem a la pressió hidrostàtica amb un experiment molt espectacular. Per a fer-ho, al llarg de la setmana els xiquets hem deixaran botelles d'aigua buides en classe. 

Intel·ligències múltiples

  En alguna reunió trimestral o de tutoria vos he anomenat el tema de les intel·ligències múltiples. Vaig a intentar explicar-vos en què consisteixen i per a què ens serveix tindre-les en consideració a l'hora de treballar amb els alumnes. 

  Tots naixem amb una sèrie de característiques biològiques i d'una capacitat d'adaptació al medi que ens envolta per mitjà de la intel·ligència. La capacitat per desenvolupar aquesta intel·ligència depèn de l'educació i de l'ambient en el que estiga el xiquet. En l'educació és molt important ajudar els nens a desenvolupar la seva intel·ligència fomentant aquells aspectes en què destaquen, basant-nos en el que els agrada fer, i tenint molt en compte la seva manera d'aprendre basada en les seves potencialitats. 

  Segons el Howard Gardner, són vuit les intel·ligències que distingeix : lingüística - verbal, física - cinestèsica, lògica - matemàtica, espacial, musical, interpersonal, intrapersonal i naturalista. Tots estem en la possibilitat de desenvolupar-les encara que d'una manera i a un nivell particular producte de la dotació biològica i dels factors ambiental, que les promouen o inhibeixen.

  Gardner considera que en el nostre cervell les vuit intel·ligències treballen en conjunt de manera semiautònoma i que cadascun de nosaltres desenvolupa més uns tipus o altres d'intel·ligència. Ací les teniu més desenvolupades: 

  1. INTEL·LIGÈNCIA LINGÜÍSTICA-VERBAL: és la potencialitat per emprar el llenguatge verbal amb adequació gramatical, donant ordre i ritme a les paraules. Als nens que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència els agrada llegir, explicar contes, jugar a jocs de paraules i tenen molt bona memòria per recordar dades, noms, llocs, dates...

  2. INTEL·LIGÈNCIA FÍSICA-CINESTÈSICA: és la capacitat per a usar el propi cos amb coordinació, equilibri, destresa, força, flexibilitat, velocitat i sensacions perceptives i tàctils. Els nens que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència gaudeixen amb activitats físiques, els agrada ballar, córrer, saltar, tocar, fer gestos...

  3. INTEL·LIGÈNCIA MATEMÀTICA: és la potencialitat d'operar amb nombres, relacions, patrons lògics, funcions matemàtiques i investigar. Els nens que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència resolen problemes, experimenten, pregunten i calculen.

  4. INTEL·LIGÈNCIA ESPACIAL: és l'habilitat d'analitzar i comprendre l'espai tridimensional i l'habilitat de veure les coses en relació amb l'altre, amb els altres. Els que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència aconsegueixen representacions espacials i visuals del món que els envolta i poden traduir-les en imatges i figures.

  5. INTEL·LIGÈNCIA MUSICAL: és la capacitat per percebre, distingir, transformar i expressar el ritme, timbre i to dels sons musicals. Als que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència els agrada cantar, escoltar música, compondre cançons i estan atents als sons de l'ambient.

  6. INTEL·LIGÈNCIA INTERPERSONAL: és l'habilitat per reconèixer i percebre les emocions i signes dels altres responent a aquestes manifestacions. Als nens que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència els agrada negociar, escoltar, resoldre conflictes, persuadir, formar equips, comunicar-se i vincular- se bé amb els altres.

  7. INTEL·LIGÈNCIA INTRAPERSONAL: és l'habilitat de tenir una autoimatge encertada, la capacitat d'autodisciplina , comprensió i amor propi . Als xiquets que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència els agrada meditar i somiar.

  8. INTEL·LIGÈNCIA NATURALISTA: és la qualitat de relacionar-se amb la natura des del coneixement i l'afecte.  Els nens que tenen més desenvolupada aquesta intel·ligència exploren i investiguen la fauna i la flora i s'interessen pel tema i volen tenir animals i plantes prop d'ells.

  En l'escola massa vegades, influenciats per pressions externes o pels llibres de text que nosaltres mateix seleccionem, ens limitem a concentrar-nos en el predomini de les intel·ligències lingüística i matemàtica donant mínima importància a les possibilitats del coneixement. És per això que molts alumnes que no destaquen en el domini de les intel·ligències acadèmiques tradicionals, no tenen reconeixement; i alguns arriben a pensar que són uns fracassats, quan en realitat s'estan suprimint els seus talents. 

  Des de l'escola hem d'identificar quin tipus d'intel·ligència és la predominant en cadascun dels nostres alumnes i ajudar al seu desenvolupament harmònic de totes elles, reforçant les més "deficients" i avançant en aquelles que mostra més aptitud. D'aquesta manera desenvoluparan tot  tot el potencial amb el qual han nascut.

  Difícil, però no impossible.

MADIBA

  Per al dia de la pau, cadascuna de les classes del nostre centre anem a treballar a un dels premis nobels de la pau. A nosaltres ens han assignat al gran Nelson Mandela.

  Per a començar a treballar-ho, els xiquets han fet aquest matí una carta per als pares on vos demaner informació al voltant d'aquesta insigne personalitat mundial. Per a que els xiquets entenguen realment qui era i quina és la informació que arreplegueu al voltant d'ell, vos envie com a deures una fitxa on hauran de respondre a una série de preguntes.

  Ací vos incloc les respostes, per si no teniu ganes de calfar-vos molt el cap.

1. En quin any va nàixer? 18 / 7 / 1918.

2. De quin país va ser president?  Sud-àfrica

3. Quants anys va estar tancat a la pressó? 27 anys

4. Per què el van tancar? Per què protestava per a que els negres foren iguals que els blancs i no els feren mal.

5. Per què li van donar el premi Nobel? Per què evità una guerra al seu país.

6. Com li deia la gent que le estimava? Madiba.

  A més, podeu fer un mural o senzillament dur fotos o algun altres tipus de recurs o informació.

  Hi ha un recurs molt interessant en la BBC al voltant de la vida de Mandela. Està en anglés però el segon joc el poden fer sense cap problema pequè és de memòria al voltant dels premis que ha rebut. 

CLIQUEU AÇI I DESPRÉS EN GAMES

El dilluns de matí espere els deures.

Calçotets: el gat volador

  Amb l'experiment del assecador vaig introduir un concepte físic nou al qual, degut a l'interès qué van mostrar els xiquets, volia aprofundir. La gravetat és una cosa tan complicada d'entendre per als alumnes d'ESO segons hem conten algun professor què vull posar aquesta primera pedra en el seu coneixement científic del món.

  Per tal de fer això, vaig realitzar el següent conte que enllaça amb l'experiment que vaig fer a continuació i que reprèn al protagonista del conte de la pressió atmosfèrica.

  El dia del seu aniversari, el príncep del cel, que vivia com sabeu al castell del cel, va reble del son pare un fantàstic regal que es movia, que arrapava i que feia meuuuu. A què no sabeu què era? Un gat al que li va posar Calçotets, perquè tenia uns calçotets blancs amb lunar blaus dallò més graciosos.

  El príncep del cel jugava tots els dies amb Calçotets però el gatet no li feia cas perquè només volia arrimar-se a la vora dels núvols per a veure la terra. Tots els dies el príncep li preparava llet i una llanda de tonyina per a esmorzar però el gatet no tenia gana i només mirava cap a terra a la vora dels núvols. El príncep li va fer uns joguets amb llana per a que es divertira arrapant, però Calçotets només volia mirar cap a la terra que es veia des del palau del cel.

  El príncep, preocupat, li va dir a son pare que calçotets no era feliç amb ell i que pensava que volia anar a la terra. El rei li va dir:

-          - Ixe gatet els vaig trobar un dia en una finestra i el vaig agafar. Tal vegada tenia amo i no em vaig donar compte i ara per això vol tornar.

-           - I què podem fer?

-           -Ves i pregunta als núvols, que són molt sabuts, a veure què et responen?

El príncep del cel va començar a saltar d’un núvol a un altre fins que va veure un núvol gris què pareixia molt sabut i li va preguntar:

-           - Núvol, nuvolet, si llance al meu gatet del castell, arribarà bé a terra o es farà malbé?

-           - No podrà perquè els gats no saben volar.

El príncep va anar botant fins que va trobar un núvol ple de pluja que pareixia molt sabut.

-           - Núvol, nuvolet, perquè si llance el meu gat no flotarà en el cel?

-          - Això es culpa de la força de la gravetat, que fa que no pogueu flotar ni les persones ni els animals. 

  Pensant, pensat, i botant, botats, el príncep es va trobar un núvol ple de trons que pareixia molt sabut i li va preguntar:

-            - Núvol, nuvolet, no puc fer que l’aire faça volar el meu gatet?

-            - Això no ho podràs fer, perquè el teu gat no és un helicòpter.

  Aleshores, el príncep va tindre una gran idea; li va posar al gat unes orelles de paper molt llargues, se les va aguantar amb un clip i quan el va tirar cap a baaaaaix... (es llança l'instrument) les orelles van començar a donar voltes i així el gatet va poder baixar poquet a poquet i no es va fer mal.

  Des del núvol, el príncep veia com Calçotets, ja en terra, anava a casa d’un xiquet, que li donava una abraçada quan el tornava a veure i posava llet en un plat. Aleshores el príncep va pensar que un dia es posaria també unes orelles de paper i que baixaria a la terra sense fer-se mal a pesar de la gravetat, i que d'aquesta manera, pot ser, podria jugar amb Calçotets.  

   Hauríeu d'haver vist la cara dels quan vaig llançar al gat de paper i va començar a moure les orelles com si fòra un helicòpter. De seguida van voler fer un. Fer-lo és molt fàcil, només cal que retalleu la figura i que doblegueu per les ratlles interiors que apareixen puntejades. Per a subjectar la part anterior i posterior del cos del gat, caldrà que col·loqueu un clip per a que, d'aquesta manera, també faça contrapès i l'efecte sigue més espectacular.

No podia faltar la fitxa adient.

Ací vos deixe amb el resultat final de l'experiment. Crec que als xiquets els va agradar prou. 

CLASSIFICAR ÉS UN PROBLEMA

  Abans de complicar allò que entenem com a operacions matemàtiques o introduir de noves fa falta treballar més a fons el número  i una operació bàsica que no cal oblidar: la classificació. Per a introduir conceptes i procediments matemàtics cal viure'ls, manipular-los, per a després poder entendre'ls i utilitzar-los. Des d'una perspectiva d'aprenentatge constructivista, tal com recomana Bruosseau el mestre cal que contínuament imagine i propose als alumnes situacions matemàtiques que ells puguen viure, que provoquen l'emergència de genuins problemes matemàtics als quals el coneixement en qüestió aparega com una solució òptima a aquests problemes, amb la condició què aquest coneixement siga construïble pels propis xiquets. Per això, en classe hem fet últimament diversos jocs on es plantejaven problemes al voltant de... 

  1. GRUIXUT / PRIM: aquest concepte, que ens pareix fàcil però que els xiquets confonen amb gran i xicotet o alt i baixet, l'hem treballat amb blocs lògics de diferents mides i grossors, classificant-los atenent a ordres (al cercle roig col·loqueu els què són prims i grans i al blau els gruixuts i rojos). A més, hem realitzat una taula en classe després de mesurar l'amplària de la nostra cintura. 

  2. MÉS DE / MENYS DE: una vegada que ja tenen clar que menys no es diu "menos", cal treballar molt aquest concepte ordenant xiquets amb elements més a menys i a l'inrevés, classificant més elements o menys, sempre posant davant en la pissarra una referència amb els números i les quantitats per tal que els xiquets tinguen la referència. A aquest respecte ajuden les caixes de joguets. A una que ens van dur els reis ficava en números grans 3-8, a la qual cosa Aitana molt decepcionada va afirmar que només jugar xiquets de 3 o 8 anys; resulta complicat entendre l'interval de números, però continuem treballant-lo. 

  3. LA SÈRIE NUMÉRICA: des dels tres anys, a base de passar llista i de repetir, els nostres alumnes aprenen la sèrie numérica, però no l'entenen fins que no arriben als 5 anys, entre d'altres coses perquè entre el número i la quantitat anterior i posterior requereix molt de treball i maduració. Per això és molt adequat jugar al Rumii, però adaptant-lo amb aquestes fitxes de diferents nivells i jugant en dos grups o equips.    

  A jugar!

Allà on viuen els monstres

  N'hi han llibres, històries que tenen amagat molt més dallò que mostren en un principi. Sense cap dubte un d'aquests exemples és Allà on viuen els monstres. El va escriure i dibuixar Maurice Sendack allà per l'any 1964 i ens conta d'un xiquet al que han castigat i que escapa cap a una illa plena de monstres que el fan rei fins que ell troba a faltar sa casa. Aquest llibre, molt incorrecte per a l'època, va rebre moltes crítiques per mostrar una història no gens amorosa i què podia donar por; no obstant, l'autor es va defendre reflexionant: els adults són persones que tendeixen a sentimentalitzar la infantessa, a ser sobre protector i a pensar que els llibres per a xiquets s'han d'adaptar als models acceptats de comportament per a xiquets sans, virtuosos, savis i feliços. De totes maneres, avui aquest conte, el qual ens va regalar Alejandro Fernàndez és un clàssic vigent perquè tracta els temors i desitjos de la infantessa en cada monstre: rabietes, por a l'abandonament, lideratge, etc. 

  Per a tractar-lo en classe primer els vaig preguntar si sabien on viuen els monstres. Fixeu-vos en algunes de les respostes:

* Alejandro Fernàndez: en Vilafamés, en les coves, que hi ha mil, com la cova del Borimiri, que és molt fonda i a la què només es pot entrar amb llanterna. 

*  Héctor: en el bosc (ho he vist en una peli).

* Vicent: m'agradaria que visqueren a la mar. Així em podria banyar amb ells a l'estiu. 

* Raül Arnau: en un bosc de monstres, però en Moncofa no hi ha. 

* Raül Gascó: on hi ha forats. 

  Després de la lectura es van quedar un poquet impactats i vam parlar de les maldats que fèiem, al igual que fa Max al principi. Els més sincers (Héctor, Alejandro F, Aitana), reconeixien que a vegades són ells qui fan maldats; la resta de xiquets afirma amb rotunditat que són els seus germans i cosins els que fan maldats i que ells, mai, mai en sa vida, han fet cap maldat. En aquesta fitxa van haver de dibuixar el rostre de qui fa maldats, escriure el seu nom acusador i anomenar una d'elles. 

         

  La següent sessió va ser prou més divertida perquè després de llegir el conte vam representar-lo. Ens vam pintar la cara i amb uns poquets objectes els monstres, Max, el gos i el vaixell em vam fer passar a mi i a alguns tutors de Primària una estona inoblidable. Després en classe vam parlar dels monstres que ens podien fer por o riure i vam fer aquesta senzilla fitxa de llegir, retallar i apegar. 

  No vos han quedat ganes d'anar allà on viuen els monstres? N'hi ha una pel·lícula, dirigida per Spike Jonze, que adapta fantàsticament l'univers i intenció del llibre, però no és per a xiquets. Ací vos deixe un video d'una adaptació molt antiga de dibuixos. Dona una miqueta de por... a veure si sou valents.

ELS NOSTRES 15 MINUTS DE FAMA

   Les creacions del pop-art parodiaven, adoptaven i capitalitzaven els símbols del consumisme, l'èxit i la fama, així com la cultura de masses. Un dels quadres més coneguts de Warhol és la reproducció de múltiples imatges de la fotografia de Marylin Monroe, acolorida sense atenció al detall i amb tonalitats plans i extrems. Aquesta obra s'enquadra en una sèrie de litografies que va crear a principi dels anys sisanta (Liz Taylor, James Dean, Mao, Elvis...). En aquesta pintura cal destacar també la repetició en sèrie. Aquesta característica està molt lligada al particular procés creatiu de l'artista, utilitzant fotografies projectades en tela, sistemes industrials de serigrafiat; a Warhol li agradava l'aspecte impersonal al qual ha desenvolupat aquest sistema de treball. La mateixa cara de la famosa Marilyn retratada en sèrie destacava la superficialitat i banalitat de la fama.

  Però nosaltres també són importants i reclamem el nostre xicotet moment de fama amb aquest treball tan fantàstic que hem realitzat avui. Hem utilitzat tres tipus de material per a realitzar aquestes repeticions: llapis de fusta, aquarel·la i tempera. La cara, el coll i la roba la teniu de colorins de fusta, el fons i el monyo d'aquarel·la i les celles i el nas de tempera. Ens podíem eixir un poquet, igual que feia Warhol però havíem de prestar atenció als colors: no podíem repetir el colors ni els fons, ni cap element del retrat; es a dir, si una la pintàvem rosa ja no podíem tornar a pintar una altra del mateix color, però sí algun altre element d'algun altra foto. I tot allò per tal d'aconseguir aquest meravellós efecte. A més, alguns s'han col·locat lliurement bigoti o boques amb emocions com content o enfadat.

 Els ha fet molta gràcia què l'obra i l'artista foren la mateixa persona i han treballat molt a gust durant més d'una hora. Com a anècdota: Alejandro M ha col·locat com a nom de l'obra Alex ja que en tres anys tot el món li deia d'aquesta manera. 

  El resultat final és tan imperfecte, colorit, diferent i creatiu que em fa de nou alabar el talent d'aquests incipients artistes. 

Mini carlotes

   Ja feia unes poques setmanes que no anàvem a l'hort i l'hem hagut de desbrossar perquè n'hi havia més males herbes que plantons al nostre bancal. Les carlotes, amb la diferència de calor i de fred que ha fet alguns dies, ens diuen els experts hortelans que no han crescut prou. Més que mini-carlotes són microscòpiques però de moment no podem fer cap altra cosa. Afortunadament, no se'ls han menjat els cucs als que li han encisat les lletugues.

                         

  Ja veurem si podrem tindre carlotes pe a fer un caldet abans que s'acabe el fred.

PRESSIÓ ATMOSFÈRICA Vs GRAVETAT

  Més d'hora i mitja va durar l'altre dia el taller de científics gràcies a aquestes experiències que venien a aprofundir en el concepte de pressió atmosfèrica enfrontat a una nova força: la gravetat. Alguns d'ells (no m'expliqueu per què) coneixien la paraula; fins i tot tenien la idea de que implicava volar o alguna cosa pareguda. Una vegada explicada de forma lleugera amb l'exemple dels astronautes, vam començar a jugar amb palletes i boles de tres tipus: de ping-pong, de paper i de plastilina. 

  Com podeu veure al següent vídeo, jugàvem a passar-nos les pilotes bufant a través de la palleta i vam comprovar com, quan més pesada era, més ens costava moure-la, o no arribava tan lluny o inclús (en el cas de la plastilina) necessitàvem bufar tres xiquets a l'hora o fer-la més xicoteta. Fixeu-vos en la meravellosa rialla de Daniel.   

  A continuació vam fer un aparell amb una palleta i un tros d'ouera per tal de fer volar la pilota de ping-pong que aguantara a l'aire uns segons. Quan els vaig plantejar el repte, Alicia, què es recordava de la sessió anterior amb l'embut, estava convençuda que no podia aconseguir-lo perquè amb l'embut no havíem pogut per culpa de la pressió atmosfèrica. No obstant, alguns xiquets sí que van poder i van comprovar que una columna d'aire (l'aire en moviment) pot mantenir objectes en suspensió i vèncer la força de la gravetat (si l'objecte és lleuger). Dani Cardona va deduir de forma correcta que amb l'embut no podíem perquè el forat de l'embut era més gran que el de l'ouera. Evidentment no vam poder fer volar la bola de paper ni la de plastilina, però de totes maneres els nostres pulmons no tenen la suficient força per a aguantar la pilota molt de temps. Per això, tenia un as en la màniga: assecadors. 

                                  

  Ens ho vam passar dallò més bé intentant lluitant contra la força de la gravetat aprofitat la força de l'aire. Va quedar demostrar com la potència que li donàvem a l'assecador o el pes de la pilota (ping-pong o paper) influïa de forma directa en l'altura que aconseguia aquesta. La major altura la va aconseguir un globus (una gran idea de Jordi). 

  Tot va quedar reflectit i resumit en aquesta senzilla fitxa. 

 
Els pares no hem podeu que aquest experiment no és senzill i divertit de fer en casa! Els meus xiquets es queixen prou que no els deixeu fer res. 

LA BOLA A L'EMBUT

  Heu provat alguna vegada a ficar una bola de ping-pong dins d'un embut, col·locar-vos-el a la boca de forma vertical  i bufar amb totes les vostres forces? De segur que no i de segur que si ho fereu pensaríeu que la pilota s'envolaria. Donç resulta que no. Això és perquè quan bufes l'aire que ix no impacta de ple en el centre de la pilota, sinó que s'escapa entre la pilota i les parets de l'embut. Per tant, la pressió de l'aire de fora empeny més la pilota, que queda empresonada i tendeix a ocupar aquest buit creat.

  Però és que si col·loqueu l'embut al revés, cap per a avall i, amb un dit, aguanteu la pilota perquè no caiga a terra, veureu com qua, al llevar el dit i bufar veureu que tampoc hi ha manera que caiga. Pareix màgia, però no, és ciència. 

  Abans de fer aquesta experiència vam jugar a bufar amb la pilota de ping-pong per tal d'intentar que quan bufàrem amb l'embut es trencaren les idees prèvies que tenien els xiquets al respecte. A continuació teniu la fitxa corresponent. 

Andy Mouse

  Una de les grans habilitats de Warhol era detectar els grans ítems de la societat americana, fer-los seus i donar-los una nova perspectiva. Aquest és el cas del ratolinet creat per Disney, base del seu empori i símbol de "l'imperi" nord-americà.

  Per interpretar aquest Doble Mickey Mouse, que podreu trobar al TATE Modern de Londres, hem seguit tres pasos: resseguir de forma exagerada el contorn del dibuix per tal d'accentuar la figura, pintar de retolador de forma lliure el doble ratolí i pegar-li damunt paper de cel·lofana.

  El resultat final em sembla prou interessant i els xiquets s'ho han gaudit entre d'altres coses perquè, a banda de les  tres pautes bàsiques, han tingut llibertat per a fer-ho. Raül Gascó m'ha preguntat què és la llibertat, a la qual cosa he hagut d'improvisar: és quan pot allò que vulgues sempre que ho intentes fer de la millor manera que pugues. M'ha agafat d'imprevist!

Com a curiositat, anys més tard, Keith Haring va re-interpretar aquesta obra de Warhol fent-li una espècie de retrat i creant un personatge nou: Andy Mouse.