Magne i Tisme

  Ens queden ja poques sessions del nostre taller de ciència i cal seleccionar molt bé els experiments a realitzar per tal de poder abastar com a mínim dos àmbits científics motivadors. En les pròximes tres sessions anem a treballar un nou fenomen físic: el MAGNETISME.

  

  Sorprenentment, alguns d'ells tenien conceptes previs al respecte, com Aaron, què va afirmar: això és la força dels imants. A partir d'ací els vaig contar aquest xicotet conte que em vaig inventar en el moment:

  N'hi havia una vegada dos xiquets, dos germans, què vivien al centre del nostre planeta, a dins de la Terra, en un clot molt gran que hi ha.

  Aquestos xiquets es deien MAGNE i TISME; tenien la pell molt blanca perquè mai els havia donat el sol, mai havien eixit de dins de la Erra. Magne i Tisme s'entretenien nedant en els rius subterranis, buscant diamants, calfant-se amb carbó, jugant amb el talp i les serps, menjant cucs, carlotes i arrels de terra. 

Vivien tranquils, feliços i en pau fins que un dia van entropessar i es van fer mal sense voler. Magne es va enfadar molt amb Tisme i li va espentar; Tisme també es va enfadar i li va tirar del monyo. Aleshores Magne s'enfadà més amb ell i li va pegar i Tisme també i així van estar una bona estona fins que es van cridar que ja estaven farts un de l'altre i per això es separarien per a sempre més i mai es tornarien veure.

 Cadascú va fer un túnel per a allunyar-se de l'altre, Magne cap a amunt i Tisme cap a baix. D'aquesta manera Magne va acabar eixint a l'exterior pel Pol Nord de la terra i Tisme pel Pol Sud. Tant en un pol com en l'altre feia molt de fred, no hi havia ningú amb qui parlar ni jugar i tot era blanc i avorrit. Prompte es van trobar a faltar un a l'altre i van decidir que tornarien a entrar pel túnel, a sa casa a dins la terra i perdonarien al seu germà i ja no es barallarien més. Però havia nevat molt, i Magne no va trobar el forat per a tornar a sa casa perquè estava ple de gel i neu; i Tisme tampoc va trobar l'entrada al túnel perquè estava tot ple de gel i de neu. I mai de la vida es van tornar a veure. 

 És per això que en els pols dels imants sempre el pol nord busca al pol sud, i el sud sempre busca al nord. 

  A partir d'aquest conte tan trist, hem començat a jugar amb dos imants, primer diferenciant els dos pols i comprovant com el nord no es pot ajuntar mai amb un altre que siga igual, i el mateix passa amb el sud. El nord sempre busca al sud i viceversa.

  També hem vist com el magnetisme té tanta força que pot travessar les nostres parts del cos, com els dits, les orelles, el nas o els llavis.

  També hem buscat a la classe elements per a poder pegar-los i ens hem quedat molt sorpresos perquè no en tots els metalls es peguen els imants. Això ens ha servit per a diferenciar difentes tipus com el ferro i l'alumini. La pissarra ens va donar molt mals de caps perquè no és de ferro i es pega... al final Alicia va conclure: darrere hi haurà algo de ferro i el magnetisme és tan fort que travessa la part on escrivim. Un 10 per a ella.

                                                    

  Ja per a finalitzar, he repartir una sèrie de materials per les taules i havíem de classificar-los, en un principi sense traure els imants, en dos categories: sí són atrets pels imants i no són atrets per ells. S'han sorprès al comprovar com algunes coses no reaccionen als imants, com per exemple les tisores de plàstic, el punxó o el pinzell; i hem hagut de raonar molt amb la maquineta de fer punta i la pinça perquè la majoria pensava que no reaccionarien i sí que ho han fet perquè tenen una xicoteta part de ferro. A més, els havia posat una xicoteta trampa amb una bola de ferro envoltada de plastilina i han hagut de calfar-se el cap per a pensar perquè la plastilina sí que era atreta per l'imant. 

                              

Com sempre, part de l'experiència ha quedat reflectida en la fitxa corresponent, on calia anotar i dibuixar el resultat de l'experiment. 

Enrecordeu-vos: MAG-NE-TIS-ME