A l'última (o penúltima) sessió del taller de filosofia vam recordar, per a començar, l'última de les preguntes al voltant de la qual vam reflexionar (quan sóc feliç...?) per a continuació plantejar la pregunta contrària: QUAN SÓC INFELIÇ?
Les respostes van ser com sempre, d'allò més variat, però amb una particularitat. Molts xiquets es van obrir el seu interior tant que algunes respostes em deixaven un poc tocat perquè feien referència a la mort d'algun familiar o a algun càstic patern amb colps. És per això que no vaig a dir a qui corresponen les afirmacions ni els dibuixos dels meus alumnes.
Ací tenim un cas que es repetix en més d'un xiquet: són infeliços quan algú dels seus amics no volen jugar a soles. Fixeu-vos en la soledat del personatge que no té ningú per a jugar. Qui no s'ha sentit d'aquesta manera alguna vegada?
També hi hagué moments divertits, com quan aquesta xiqueta em va dir que era infeliç quan li deien de dutxar-se perquè a ella només li agrada dutxar-se a la casa de la mar. Genial!
Fixeu-vos en les llàgrimes del primer personatge, que representa la xiqueta. La mare, mentrestant, té la boca oberta però no un somriure: està cridant a la seva filla.
Ací s'ha associat infelicitat a un moment familiar complicat. Penseu quina capacitat tenen els xiquets per a absorvir moltes vegades l'ambient emocional que els embolta.
Meravellosa representació d'un càstic: la mare és la figura central i el personatge castigat està aillat de la resta.
Em recorda a un quadre de Klee. Ací els personatges no tenen boca, amb la qual cosa no representen cap emoció.
Típica discusió familiar, causada per la videoconsola. Com aquest hi havia uns altres.
Fixeu-vos con els xiquets interioritzen aquells moments els quals viuen amb major nerviosisme o tristor.
Ha
