Fràgils

  Disculpeu si en aquesta entradeta del bloc no pose cap foto ni fitxa, però m'agradaria compartir amb vosaltres una mínima reflexió. 

  Avui, durant el pati, Lucas ha estat plorant durant una bona estona i quan li he preguntat m'ha revelat  la seua atronadora raó: havien matat un saltamartí que s'havia colat al nostre corralet! Aquestes llàgrimes m'han impactat prou, no només per l'amor a les coses més xicotetes i insignificants de la natura, sinó per la fragilitat mostrada. Una hipersensibilitat cap a molts tipus d'accions que els assalten en el seu dia a dia fa que qüestionem el sentit de la frase: què feliços són els xiquets que no tenen problemes. I tant que hi tenen! I, al igual que els nostres, poden ser irrellevants o importants, i deixar marca per a sempre al seu carácter i, per tant, en la seva vida.

  Aquests problemes diaris, què es produeixen a l'aula i fora d'ella, observe com van evolucionant i com s'enfronten a ells, amb rancor, amb impotència, amb ràbia... però en un 90% dels casos tenen una solució ràpida i adequada, a vegades amb la meva intervenció o sense ella. Les llàgrimes a aquestes edats, a més de per fets de dolor físic, fan referéncia a les relacions entre ells (no et convidaré al meu cumple, per què no vols jugar amb mi, per què no vols fer allò que jo dic, vaig a jugar amb un altre i amb tu no, no jugue amb tu perquè pegues molt....). Aquests conflictes, que desemboquen moltes vegades en llàgrimes per què es mostren incapaços de controlar la situació, es van incrementant a mesura que es van fents majors; els grups d'amics es marquen cada vegada més i la pertinença a un grup o a un altre, l'entrada o l'eixida dels xiquets pot ser font de conflictes. Ara bé, quan acudeixen a mi per a què determine què s'ha de fer mai faig allò que em demanen; només actue d'espectador davant d'una resolució d'un conflicte lleu; és important que els doneu les ferramentes per a què s'enfronten emocionalment de forma adequada i educada als conflictes que patixen diàriament. Evidentment, si el fet és més greu, la meva intervenció cal que siga rotunda i, normalment aquesta, que comporta algun tipus de càstig, provoca també més plors.

   Altres plors més difícils de tractar són els relacionats amb un període d'adaptació que no acaba d'assentar-se per diferents motius. Les llàgrimes de tots els matins a l'hora d'entrar a l'escola o durant la classe davant al record de la mare demostren també una gran fragilitat. El trencament del víncul matern provoca una sensació d'abandonament en el xiquet, de dir-li "ara durant unes hores estaràs a soles i no em tindràs a mi per a resoldre els teus problemes", què alguns superen més prompte que d'altres però que és imprescindible per al correcte desenvolupament dels infants.

  També són fàcils de reconéixer les llàgrimes d'arrepentiment sincer, o les llàgrimes de ràbia davant d'una falsa acusació. Inclús les llàgrimes de terror per les conseqüències que va a tindre una errada que hem comés i ja no té marxa enrere, o les llàgrimes per terror a què els pares s'adonen d'allò que ha passat i n'hi hagi cap tipus de conseqüència o castic.

  Les llàgrimes de cocodril també són fàcils d'identificar amb un poc de pràctica, o les llàgrimes d'exigència, d'atenció o les egocèntriques. També cal reconéixer tipus de llàgrimes per un colp, un accident o per pànic a una ferida de la qual broten lleument unes gotetes de sang i de la qual lluïxen amb orgull a posteriori.

  Les llàgrimes, que estaran presents al llarg de la seva vida des que van començar a viure, demostren en els alumnes als quals tinc la sort d'educar, una fragilitat quasi extrema, que m'emociona moltes vegades per la tendresa demostrada i deriva en dos qüestions: en quin moment ixa fragilitat, ixa delicadesa, esdevindrà en una maduració més aspra, més adulta; i quina emprenta deixaran en la seu desenvolupament, en la seva manera d'ésser.

  Quan parlen, conten els seus problemes, aspiracions, il·lusions, es respecten un als altres, vigilen que ningú es quede sense dir-li bon dia a tot el món; es cuiden entre ells i també es tenen enveja a vegades, cels; necessiten que els abracen de tant en tant, que els done la mà, que els done permís per a poder eixir-se de la norma... N'hi ha qui pot qualificar als meus xiquets d'inmadurs per tot açò que vos estic expressant, però és una immaduresa què, per a mi, els atorga el plaer i la responsabilitat de ser allò que han de ser: xiquets. Tenen deures, tenen obligacions, tenen feina tot el dia, activitats extraescolars, deures, però són xiquets, xiquets fràgils, que necessiten jugar, relacionar-se entre ells, parlar, escoltar-se, ajudar-se, descobrir el més bonic de la vida i alguna xicoteta crueltat, descobrir als seus amics i la carícia de les persones més importants per a ells; però també requerixen resoldre els seus conflictes i saber quines conseqüències tenen les seves accions. En definitiva, tots els xiquets necessiten de tant en tant, plorar i eixugar-se les llàgrimes. D'aquesta manera espere que aquesta fragilitat, reial i palpable, evolucione en uns adults que no tinguen por d'enfrontar-se als seus problemes i a tots els reptes que li esperen en la seva vida.

  Ja em contareu...